El Bàltic, reparat per disseny

Una mirada basada en l'evidència al que funciona en un mar poc profund i estressat pel membre del CAE Mika Heikkilä , basada en una conversa d'ArtMingle amb Annamari Arrakoski-Engardt.

La recuperació del mar Bàltic depèn del mètode, la paciència i la imaginació. A partir de les idees de la directora general de la Fundació John Nurminen, Annamari Arrakoski-Engardt, aquest article explora com la ciència, el comportament i la cultura es combinen per reparar un mar estressat i poc profund, des de prats de zostera marina fins a pesqueres sostenibles i art que canvia la percepció.

El mar Bàltic és un pacient difícil. És poc profund, vorejat per nou països i ha suportat massa càrrega de nutrients i productes químics durant massa temps. El que es desprèn de la conversa amb Annamari Arrakoski-Engardt, directora executiva de la Fundació John Nurminen, és un mètode de treball més que no pas un eslògan. Mantingueu-vos a prop dels investigadors, traduïu els nous mètodes a la pràctica i creeu condicions que permetin als socis moure's abans que les normes s'endureixin. En les seves paraules, és millor fer les coses lliurement segons els vostres propis termes abans que esdevinguin reguladores i obligatòries. Les fundacions mantenen llavors un cercle estret entre la ciència i els responsables de la presa de decisions i apunten cap a les direccions més urgents perquè els diners públics vagin a parar on fan més bé. En parts de la regió on la cultura cívica ambiental és més nova després de llargues costes militaritzades, afegeix que els fons europeus sovint són els que finalment desbloquegen l'acció.

El cas científic més evident de l'episodi és el que fa a les praderies de zostera marina. La zostera marina és una espècie clau del Bàltic que crea espai vital per a moltes altres. La restauració només té sentit biològic un cop s'han reduït prou les càrregues de nutrients perquè l'aigua pugui suportar el creixement. La protecció esdevé llavors ecologia i marineria bàsiques. Trieu llocs allunyats de fuites puntuals. Manteniu fora les pertorbacions importants. Traceu línies clares contra la pesca d'arrossegament de fons i contra l'ancoratge rutinari a les praderies. Ara sabem que la pesca d'arrossegament de fons és molt perjudicial per a la biodiversitat, diu. La imatge és pràctica. Trieu llocs amb la llum i la profunditat adequades, elimineu els factors d'estrès crònics i la praderia es podrà recuperar.

La zostera és una infraestructura viva que necessita protecció on pugui sobreviure.

El comportament a nivell de l'aigua és important i ella hi torna més d'una vegada. El menjar és una palanca on l'ecologia es troba amb els hàbits. La fundació va finançar arts de pesca i va intermediar una cadena de subministrament que va fer viables de nou els ciprínids infraexplotats, amb l'orada principalment. Les espines i la preparació eren la barrera. Les hamburgueses de peix de supermercat eren la solució. Mentre menges una hamburguesa de peix molt saborosa, bàsicament estàs netejant el Mar Bàltic, diu, perquè aquestes espècies prosperen en condicions eutròfiques i en desplacen les altres. El canvi es va manifestar en l'espai comercial i el sentiment, ja que l'orada capturada al llac va recuperar els prestatges dels supermercats i els consumidors van redescobrir un peix que havien abandonat. La logística i el gust van moure una variable de l'ecosistema sense renyar ningú.

No tot es pot solucionar amb neteges voluntàries de platges amb bosses d'escombraries. Els joves solen ser el electorat més actiu i una font important de pressió. Tot i això, els principals problemes del Bàltic són l'eutrofització i les substàncies perilloses. Això requereix grans inversions i grans projectes. Les neteges de platges són un deure cívic. El cicle dels nutrients és una tasca d'enginyeria i política que s'ha de finançar i gestionar. El paper productiu dels joves és evitar que l'atenció es desviï i fer que els responsables de la presa de decisions compleixin els terminis.

Pel que fa a què cal escalar primer amb diners específics, la seva resposta és immediata. Utilitzar tractament amb guix als camps per reduir els abocaments agrícoles. Prohibir l'abocament d'aigües de rentat de tancs al Bàltic. L'eutrofització és el principal problema i l'agricultura a Finlàndia, Suècia i Polònia n'és la principal font. El guix és una manera provada i controlable de mantenir el fòsfor on els cultius el necessiten. Pel que fa a les aigües de rentat, el Bàltic és un sistema poc profund que no pot esmorteir aquestes càrregues químiques i una prohibició regional clara seria una victòria local i un model per a organismes internacionals en mars similars. Són mesures que combinen la justificació científica amb la simplicitat administrativa i la legitimitat pública.

Actua aviat i segons els teus propis termes quan la ciència sigui clara

Si hi ha un mecanisme per a la mobilització pública en el seu relat, és la repetibilitat més el manteniment de registres. El Dia de la Mar Bàltica coordinat per la fundació és important perquè les accions es registren i es compten. Les organitzacions registren què fan i on. La participació s'estén a nous països. Les mètriques socials i les mencions als mitjans de comunicació creixen any rere any. La pràctica són formularis, llocs web i monitorització poc glamurosos, però així és com un mapa d'esforços dispersos es converteix en un llibre major regional que els responsables polítics han de tenir en compte.

Darrere de tot això hi ha una teoria de la motivació adaptada a la realitat del sector. Els agricultors responen a les dades que donen suport i als resultats als seus camps. Els ports i els operadors químics pregunten què hi guanyem i també llegeixen el vent de la regulació. El consell de la fundació és actuar aviat segons els propis termes abans que arribin mandats que puguin encaixar malament i costar més. Als països veïns, on la cultura cívica ambiental encara s'està reconstruint, els diners continuen sent el motivador més fiable. És un diagnòstic sense sentimentalitat i coincideix amb els projectes que la fundació ha triat.

Res d'això redueix la ciència a un missatge. Mantenir-se a prop dels investigadors significa mètode i seqüència. Reduir les càrregues primer i després restaurar. Ubicar amb cura i després protegir. Mesurar el que importa i després parlar amb el llenguatge que la gent utilitza a les taules de la cuina i als molls. El Bàltic no és un problema resolt per epifania. És un sistema mantingut dins dels límits de milers de decisions correlacionades que la gent pot entendre i repetir. La feina, tal com ella la descriu, és fer que aquestes decisions siguin fàcils de prendre i difícils d'abandonar.

Però per a Arrakoski-Engardt, el disseny no és només tècnic. La cultura és el corrent més llarg que hi ha sota. Des de les exposicions a Suomenlinna fins a la Biennal de Hèlsinki, ha vist com la música, la fotografia i les instal·lacions artístiques mouen la gent a preocupar-se on les dades per si soles no poden. L'art, diu, permet que el mar parli en un altre idioma que arriba a l'intestí abans que al cervell. Els fets ens diuen què s'ha de fer. La cultura ens fa voler fer-ho. La recuperació del Bàltic, des d'aquest punt de vista, depèn tant de la imaginació com de l'enginyeria.